11/10/2011

ULTRATGE, A LA HISTÒRIA, A LA VERITAT I A L' ÈTICA


El 9 de setembre proppassat el cos de Salvador Allende era soterrat per segona vegada. Havia estat exhumat per escatir la causa de la seva mort. Veredicte definitu: suïcidi. Allò que els seus pròxims havien defensat sempre. El seu metge, el doctor Oscar Soto, va qualificar la jornada d'històrica. 'Els fets no deixen d'existir perquè s'ignorin --va dir citant Aldous Huxley--. La història, la veritat i l'ètica no poden anar separades'. També va recordar unes paraules de la vídua d'Allende: 'El retrobament entre els xilens no es produirà mentre molts dels nostres compatriotes romanguin amuntegats a les fosses perdudes', per subratllar la decisió de la justícia xilena d'investigar la mort de 712 ciutadans. 

En canvi, a l'estat espanyol hi ha uns 140.000 desapareguts del franquisme, denunciats judicialment, que el govern espanyol es nega a investigar. I 30.000 nens segrestats. Franco solament fou superat per Pol Pot. Aquí es va dur a terme una política genocida, d'extermini planificat per l'estat. És per això que els seus representants actuals infringeixen la llei internacional sobre crims contra la humanitat, desaparició i segrest? Quin abisme d'ètica i de responsabilitat democràtica i humana hi ha entre els espanyols i els xilens! Infame transició. 

Aquí l'odi feixista, beneït per l'església catòlica, es transmet per via genètica. Esquitxa i contamina. És obscè el menyspreu a les víctimes, miserable la covardia de tots els governs democràtics que no han assumit la responsabilitat de l'estat envers el passat. 

Aquí la història, la veritat i l'ètica sempre han anat separades. 

La llei de la memòria ha resultat una estafa. La justícia democràtica veta la investigació dels crims de la dictadura. Hi ha 1.196 foses comunes pendents d'actuació. No s'ha fet un cens d'edificacions i obres realitzades per treballs forçats. Resten 704 vestigis de símbols feixistes. La llei no anul·la les sentències de tribunals franquistes que la llei mateixa considera il·legítims. Molts dels condemnats continuen essent culpables d'un delicte que mai no van cometre: el de rebel·lió militar. Els maquis i els guerrillers no han estat plenament rehabilitats. 

A Catalunya la Generalitat del president Artur va liquidant lentament el Memorial Democràtic. Ara l'envia a Montjuïc i anuncia que haurà d'honorar les víctimes de tots dos bàndols. Un pas enrere més. Per a satisfer, suposo, els familiars i amics dels militars que van assassinar Lluís Companys, allà mateix, a la fosa de Santa Eulàlia. 

No en van tenir prou amb quaranta anys d'honors, desfilades, misses, medalles, rèquiems, estancs, pensions, vitalicis, càrrecs i privilegis. Són insaciables. Com les hienes. Ho porten a la sang. 

Aquest estiu un grapat d'alcaldes del PP s'han tret la màscara. A un poble d'Àvila l'alcalde va profanar un monument funerari amb les restes de deu represaliats dels feixistes, i els familiars van ser insultats i amenaçats. Un altre va impedir l'entrada al cementiri dels familiars de republicans assassinats que volien celebrar-hi un acte. L'Ajuntament de Melilla va atorgar la medalla d'or al policia franquista Ramón Antón Mota per les seves 'virtuts', entre les quals es destaca la d'haver presenciat l'execució al garrot vil de Salvador Puig Antich. 

Aviat res no els deturarà. El PP ha anunciat que no derogaria la llei de la memòria (no li cal), però que solament n'aplicaria els preceptes que li semblen bé. Es veu que aquí els governs tenen potestat per a infringir impunement allò que aprova el parlament. A més, tornarà a obrir als visitants el Valle de los Caídos. Traslladarà el cadàver de Franco com recomanen els experts? En dubto. 

Beneïts sien l'odi i la crueltat. Trepitgem i escopim acarnissadament els 50.000 assassinats dels anys 40, els 140.000 desapareguts, els 30.000 nens segrestats i les famílies corresponents. 

El 20-N es complirà el gran somni de Rajoy. Penetrar a pas marcial al fons tètric de la cripta de Cuelgamuros, quadrar-se solemnement davant la tomba del dictador i pronunciar, orgullós: 'Sin novedad, mi Caudillo!'

Autor: Xavier Montanya

xavier.montanya@partal.cat

02/10/2011

HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME AL FOSSAR DE LA PEDRERA

Us convidem a l’homenatge que tradicionalment venim celebrant cada any a la memòria dels 1717 homes i dones, que se’ls arrabassà la vida per defensar la legalitat constitucional de la República, que foren condemnats a la pena de mort per ordre d’uns tribunals militars il·legals i afusellats en el Camp de la Bota, sense el dret universal a poder-se defensar dels fets pels que foren jutjats, i que després de més de trenta – cinc anys de la mort del dictador i criminal de guerra el general Franco, autor de tots aquells crims contra la humanitat, amb la col·laboració directa i venjativa de l’Església catòlica; la actual democràcia els hi continua negant la rehabilitació jurídica amb l’aprovació de la covarda Llei de la Memòria Històrica de l’any 2007, per les Corts Generals espanyoles a proposta del Govern espanyol.

Sentim INDIGNACIÓ per la manifesta manca de coratge polític i de voluntat en no voler tancar unes ferides que encara estan obertes, malgrat tenir una suposada democràcia, i que cada dia que passa són més profundes.

Se celebrarà el proper diumenge dia 16 d’octubre de 2011 a les 12 hores del matí, en el FOSSAR DE LA PEDRERA del Cementiri de Montjuïc de Barcelona.
                                                                        
Comptem amb la vostra presència i agrairem porteu moltes flors, per demostrar als governants estatals que no estem conformes amb la seva indignant conducta, envers els nostres familiars i amics que estan enterrats anònimament en diferents fossars de la geografia de tot l’Estat espanyol i català.

Doneu a conèixer aquesta convocatòria entre les vostres amistats.


La Junta directiva de l' associació pro-memòria als immolats per la llibertat de Catalunya.

04/10/2010

HOMENATGE A LA MEMÒRIA DE TOTS ELS REPUBLICANS

DIUMENGE DIA 10 D'OCTUBRE DE 2010 A LES 12 HORES DEL MIGDIA, EN EL FOSSAR DE LA PEDRERA DEL CEMENTIRI DE MONTJUÏC DE BARCELONA.
 
Tradicional acte d'homenatge a la memòria de tots els republicans assassinats, durant la criminal dictadura franquista i oblidats per l'actual democràcia, negant-los la rehabilitació jurídica.

ASSOCIACIÓ PRO - MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA


 
LA PEDRERA DE L'ÀNIMA

Text: Xavier Montanyà 
 
El Fossar de la Pedrera és el racó més impressionant de la Inòpia. És al sud del cementiri de Montjuïc. Allà on s'acaben les creus i l'ostentació. Josep Pla deia que els panteons dels grans prohoms eren la marmorització del diner. Lluny del mal gust i del gregarisme, de l'obscenitat funerària i de la necrofília dels creients, el Fossar és com l'últim refugi del somni i la il·lusió, de l'extraordinarietat. És un gran forat a la muntanya, com una immensa queixalada, obra de l'home que hi picava pedra per construir la ciutat. D'aquí devien sortir les roques per a construir l'escullera del port i l'església de Santa Maria del Mar. 'Aquí reposen els qui foren afusellats, llegeixo en una columna, al Camp de la Bota i en uns altres indrets per les forces feixistes des de l'any 1939. De molts, no en sabrem mai el nom, però el nostre homenatge és per a tots.' En unes altres columnes, llistes i llistes de persones assassinades. Testimoni solemne i acusador de la barbàrie. Un bell jardí de gespa i pedra, i un petit llac que envolta la tomba de Lluís Companys, eternament acompanyat pel raucar de les granotes. Quan m'hi acosto, un gat negre salvatge fuig esperitat, com del dimoni. Sol passar l'estiu a l'ombra, dins el monument, ajaçat damunt la placa, aprofitant la frescor del marbre. Lluís Companys i Jover, 1882-1940. Prop dels murs naturals de la muntanya, hi ha esteles dedicades als jueus víctimes del nazisme, als antics guerrillers morts pertot arreu de Catalunya, als Brigadistes Internacionals. En un racó del penya-segat, entaforat en una esquerda de la paret, hi ha un petit ram de flors. Em ve al cap un refrany turc: 'excavar a les roques una deu amb una agulla'. Si pares atenció, pots sentir encara l'espetec dels trets, l'olor de la pólvora, la viscositat de la sang quallada a grans bassals. La inquietant bellesa d'aquest paratge contrasta amb la vulgaritat habitual de la muntanya. Aquí es preserva el silenci de tant de dolor, un silenci que sembla haver congelat el temps, una força salvatge i exuberant, bella i indòmita que esclata per les escletxes de les parets de la muntanya, com si brollés imparable del centre del món: buguenvíl·lies morades, figueres, pins, alzines, figueres de moro de flor groga, atzavares, xiprers. De tant en tant, un esbart de coloms de colors clars i esvelts sobrevolen aquest espai buit. Són lliures, nets. Res a veure amb les rates voladores de la ciutat. El secret del Fossar de la Pedrera és el buit, el que se'n va extreure, el que no hi és. El braç que manca a l'estàtua. És el que li dona sentit, significat i màgia. Tot d'una, uns gitanets trenquen l'harmonia. Han comparegut de més enllà dels xiprers empaitant un gall marró de cresta molt vermella. Hi juguen. No cal sacrificar-lo per invocar els esperits. No cal vessar més sang damunt les roques. Aquí, les ànimes no moren. Ni tan sols dormen. Espurnegen en la calma. Sense demanar res en canvi.