27 juny 2009

JOAN MANENT I PESAS

"...ens donarem per satisfets si els joves d'avui, a més de conèixer i comprendre les lluites d'ahir, les lluites que emprenguin són amarades d'humanisme i despullades de tota mena de sectarisme. Si són sempre, i en tot moment, inspirades i dirigides pels ideals més purs de llibertat."( Joan Manent, París 1 de maig de 1976).

Fa molt temps que sento parlar d' en Manent, des que era joveneta la meva tia la Montserrat Caballeria Roca em parla, el meu avi en Joan Caballeria Palau i ell eren bons amics, es van conèixer a la Casa d'Espanya a Perpinyà durant la dictadura del general Primo de Ribera. El meu avi, i tota la família van haver de marxar de Badalona per por a que el meu avi fos assassinat per un pistoler del sindicat lliure, les pors eren fundades, doncs van trobar assassinat un conegut de Badalona que s'assemblava físicament al meu avi, van pensar que el pistoler s'havia confós i això fou prou per prendre el camí cap a l'exili amb tota la família. Així van arribar a Perpinyà i gràcies a la ajuda del cunyat de la meva àvia, que era Francès, el meu avi va trobar feina de cambrer a la Casa d'Espanya.

Allà va tenir contacte amb molts lluitadors Catalans i Espanyols, fins i tot va conèixer al que seria el futur President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, empresonat llavors pel seu intent d'alliberar Catalunya des de França, per Prats de Molló. El meu avi era qui li duia el menjar a la presó, quan va saber que en Macià estava empresonat es va oferir orgullós per fer l'encàrrec, des de llavors la seva simpatia i devoció envers al President no va tenir igual.

En aquestes circunstàncies va conèixer a en Joan Manent, els dos eren de Badalona i entre ells va néixer primer simpatia, després una amistat que duraria per sempre. En Joan Manent va ser un lluitador incansable i des de ven jove ostentava càrrecs diversos en les societats obreres i en els Sindicats Únics de Badalona, volia lluitar per aconseguir les justes aspiracions dels seus companys de treball i de tots els treballadors del món. Durant la dictadura de Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se, com el meu avi, però ell lluitava a la clandestinitat dins i fora d'Espanya duent a terme missions encarregades pel Comitè Nacional de la C.N.T. de l' anys 1926 al 1930.

Fins que no es va proclamar la Segona República no va poder tornar "oficialment" a Catalunya, el dia que per fi va tornar va ser d'una gran alegria a casa nostra. El meu avi i la família havien tornat a Badalona abans que es proclamés la República, ja regentaven el Bar de la C.N.T. a Badalona, i va ser allà que el veieren per primera vegada, la meva tieta m'explica que aquell dia el pare li va manar que sortís al bar amb una excusa qualsevol i que en sortir es va trobar de cop i volta en Manent que l'esperava, li havien preparar una bona sorpresa, ella llavors era encara una nena.

La amistat entre les dues famílies va ser gran durant els següents anys, els anys de la República, la meva tia m'explica que l' Antonieta Gené, la companya del Joan Manent va ser qui li va ensenyar a cusi, i conserva d'aquella època un magnífic record.

Joan Manent com a sindicalista era molt proper a en Joan Peiró, amics, companys, i trentistes, les seves contribucions a la lluita contra el capitalisme i la gran labor que van fer en els sindicats va ser extraordinària. Joan Manent durant la guerra d'Espanya va formà part del Comitè de Salut Pública de Badalona, fou alcalde d'aquesta ciutat durant la guerra i secretari particular de Joan Peiró quan aquest va ser ministre d'indústria del govern de la segona república en representació de la C.N.T.

Quan va acabar la guerra era soldat d'infanteria, va passar la frontera amb França ferit, del vaixell hospital "Provence" va ser traslladat als camps de concentració de Barcarés i més tard al d'Argelés. Va viure un temps a Beziers però més tard va traslladar-se a Prada de Conflent, desprès d'un intent infructuós de tornar a Catalunya als anys 50, van viure a Paris fins la seva jubilació al 1975, després va tornar a Prada de Conflent, penso que volia estar el més aprop possible de Catalunya, a l' any 80 va tornar de l'exili, va morir a Paris l'any 1984.

La meva tia em va explicar que en Joan Manent havia escrit un llibre, durant molts anys no he fet res més que escoltar les històries que m'explicava la meva tia, però un dia de sobte vaig decidir buscar el llibre d'en Manent i vaig donar amb ell a internet, el llibre es diu "Records d'un sindicalista llibertari Català", he de reconèixer que abans de llegir-lo jo no sabia res de res de la nostra història recent, els fets importants de la nostra història estaven simplificats a la mínima expressió, República, Guerra, Dictadura i Transició, res més.

Aquest llibre m'ha obert finestres i m'ha ensenyat coses que no hauria ni imaginat, des de que el vaig llegir ja no he pogut parar de llegir llibres que parlin de la nostra història recent, quan més sé més vull saber, quan més llegeixo, més vull llegir.

He descobert les lluites pels drets dels treballadors, per millorar unes condicions de vida cruels, per donar educació i així elevar i dignificar l' home. He conegut la setmana Tràgica, el treball de Ferrer Guàrdia, l'impacte emocional que va causar en molts la seva execució. La revolta de les criades a l'any 18 a Barcelona, dirigides per Àngel Pestanya, la vaga de la Canadenca, els inefables generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui Bayones, els sindicats lliures. Els grans lluitadors Francesc Layret, Salvador Seguí, Lluís Companys, i molts altres. Una figura que m'ha deixat completament perplexa i al.lucinada és el capità Fermín Galán, i la seva sublevació a Jaca pocs mesos abans que es proclamés la República, i les seves vinculacions al sincicalisme de la C.N.T. de Badalona de la mà d'un altre amic de la família en Leal. També he descobert la gran amistat que en Joan Manent tenia amb en Joan Peiró i com aquest va ser detingut a França per la Gestapo, extradit a Espanya, empresonat, ajusticiat i afusellat. El règim Franquista va voler fer-lo seu, però en Peiró es va mantenir ferm als seu principis, i això li va costar la vida.

Acabaré amb un fragment del llibre d'en Manent, escrit l'any 1976, "Cal, doncs, al nostre entendre, que tots els supervivents republicans, que van haver de viure la més gran tragèdia que mai s'hagués abatut sobre el nostre país prenguem consciència de tot això i evitem de caure en el nou parany que el franquisme, disfressat de demòcrata i liberal, prepara. I més que nosaltres, que ja estem a la davallada de la nostra vida, cal que no hi caiguin les noves promocions que tenen el deure de fer un gran paper, que són cridades a arrencar les llibertats ciutadanes, la llibertat d'associació, dels partits polítics i dels sindicats obrers, fins que puguem conquerir una Confederació de Repúbliques Ibèriques, com predicava i aconsellava el malaguanyat Joan Peiró. Obtenir tot això, i sense oblidar, entre altres coses, l'amnistia total per a tots el presos i exiliats polítics. Tot això és la tasca més important i immediata a complir per tots, per joves i vells. I sense contreure cap mena de compromís ni hipotecar la nostra personalitat individual i col.lectiva, amb els franquistes, que després de quaranta anys de destrossar-ho i malmetre-ho tot, en sang, ara, disfressats, ens parlen de reconciliació nacional. Reconciliació amb ells, i per fer què? Però, en expressar-nos d'aquesta manera, ¿volem dir que som partidaris de la revenja i de tornar a viure una altra guerra civil? No, no, ben lluny de nosaltres tot això. El que no volem són compromisos ni directes ni indirectes amb els nostres enemics d'ahir i d'avui, com sembla que alguns elements que es diuen antifeixistes voldrien acceptar. Entre ells i nosaltres hi ha un gran riu de sang que ens separa. Aquella sang generosa de milers, de centenars de milers de persones que, si un delite cometeren en la seva vida, fou el d'enfrontar-se amb el franquisme, que s'havia alçat contra la República, aquella República que s'havia implantat precisament sense vessar una gota de sang, i que per això va ser l'admiració de tot el món."

Gràcies Joan Manent!

2 comentaris:

  1. Mama, el blog t'ha sortit de marebella.

    ResponElimina
  2. Hola! Jefhcardoso me llaman, yo soy un hombre común al que le gusta escribir.
    Yo escribo cuentos, poemas e hizo un pequeño homenaje (El Caballero de la Triste Figura) a todos mis amigos que hablan español.
    Si me ves voy a estar muy agradecido.
    http://jefhcardoso.blogspot.com

    Hug: Jefhcardoso/Brasil

    ResponElimina