20 de juny 2009

SOY REPUBLICANA

La Montserrat era una noia bonica, de cabells negres, que treballava a la fàbrica com tantes altres en uns temps difícils, molt difícils. No havia tingut més remei que adaptar-se a situacions terribles en massa poc temps, tenia 17 anys i una missió important, era la cap de la família, el seu sou era l'únic que entrava a casa des de que se'n van emportar al pare la Guàrdia Civil, per no tornar mai més. La mare i els dos germans petits depenien d'ella.

Encara li ressonaven al cap les darreres paraules que li va sentir al Pare a la presó abans que l' afussellessin,

- Cuida de la familia, tu eres ahora la mayor, yo estoy bien.

A la Montserrat li va costar entendre perquè el seu pare li parlava en castellà, perquè la paraula de la policia i de la falange era més valuoses que la del seu Pare, que no havia fet mai mal a ningú, entenia però que totes les pors que havia sentit quan el nacionals estaven a les portes de Barcelona s'havien fet realitat, encara que llavors el pare la tranquil·litzés i parlés,

- Si vols marxar cap a França marxa, jo i la mare i els petits ens quedem, sé que és ésser exiliat i no vull tornar a ser-ho, hem vull quedar, no hem ficaré en res, aniré de casa a la feina i de la feina a casa, fins que tot es calmi.

Aquella nit la Montserrat va prendre una determinació i va quedar-se a casa amb la seva família, el camió que la esperava va marxar sense ella cap a l'exili.

Encara que aquest fets eren recents, semblaven molt llunyans, tot havia canviat tant en tan poc temps, ara la Montserrat es trobava sola, molt sola, però de ben petita va aprendre del pare que la vida és lluita constant pel que desitgem, i així ho va fer.

Després de la execució del Pare tot va ser encara més diferent i difícil, l'encarregat de la feina de la Montserrat va llegir el nom del Pare en una llista d'ajusticiats, i no es va estar de fer-li comentari,

- Este tal Caballeria es família tuya?

- Si, es mi padre.

Des d'aquell dia la Montserrat va deixar de dir-se Montserrat, per dir-se Roja. L'encarregat es dirigia sempre envers ella amb el nom de Roja.

- Oiga Roja haga esto, o - Oiga Roja haga aquello.

Les companyes de feina li deien,

-Però com deixes que et digui això, però la Montserrat tenia por.

Fins que un dia, cansada que li digués Roja, quan l'encarregat va cridar-la, ella ni es va immutar, ell va continuar cridant-la, però ella no va contestar, així que es va atansar cap a ella i li va dir,

- Qué está sorda?, la estoy llamando.

- A no he oído que me llamara.

- Si, le he dicho Roja haga esto.

- A, pero es que yo no soy Roja.

- A no?, entonces que es usted?

- YO SOY REPUBLICANA!!

Des d'aquell dia mai mes li va tornar a dir Roja.

3 comentaris:

  1. Hola Isabel, me ha emocionado la historia. Me alegro de haberte encontrado y ver que hay personas con sensibilidad que procuran mantener bien viva nuestra Memoria Histórica. Siempre es estimulante ver que hay gente, de distintos sitios, que son capaces de no olvidar nuestra reciente historia, a pesar del empeño de muchos en ocultarla.
    Un beso.

    Salud y República

    ResponElimina
  2. Bon dia y bona hora. Me alegro de haberte encontrado, gracías a mi amigo don kabileño, y de que conserves tan vivos los recuerdos.

    Evidentment jo sóc també republicà.

    Seguiré tu blog.

    ResponElimina
  3. Hola Isabel, fi entro en blog , M'alegro d'haver-te trobat i veure que et quiern molt els segidores , Evidentment jo sóc també republicà.i m'incloc també persones que procuren mantenir bé visqui la nostra Memòria Històrica.
    Salut visca la republica
    Un petó.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari, salut i república!