4 d’oct. 2010

HOMENATGE A LA MEMÒRIA DE TOTS ELS REPUBLICANS

DIUMENGE DIA 10 D'OCTUBRE DE 2010 A LES 12 HORES DEL MIGDIA, EN EL FOSSAR DE LA PEDRERA DEL CEMENTIRI DE MONTJUÏC DE BARCELONA.
 
Tradicional acte d'homenatge a la memòria de tots els republicans assassinats, durant la criminal dictadura franquista i oblidats per l'actual democràcia, negant-los la rehabilitació jurídica.

ASSOCIACIÓ PRO - MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA


 
LA PEDRERA DE L'ÀNIMA

Text: Xavier Montanyà 
 
El Fossar de la Pedrera és el racó més impressionant de la Inòpia. És al sud del cementiri de Montjuïc. Allà on s'acaben les creus i l'ostentació. Josep Pla deia que els panteons dels grans prohoms eren la marmorització del diner. Lluny del mal gust i del gregarisme, de l'obscenitat funerària i de la necrofília dels creients, el Fossar és com l'últim refugi del somni i la il·lusió, de l'extraordinarietat. És un gran forat a la muntanya, com una immensa queixalada, obra de l'home que hi picava pedra per construir la ciutat. D'aquí devien sortir les roques per a construir l'escullera del port i l'església de Santa Maria del Mar. 'Aquí reposen els qui foren afusellats, llegeixo en una columna, al Camp de la Bota i en uns altres indrets per les forces feixistes des de l'any 1939. De molts, no en sabrem mai el nom, però el nostre homenatge és per a tots.' En unes altres columnes, llistes i llistes de persones assassinades. Testimoni solemne i acusador de la barbàrie. Un bell jardí de gespa i pedra, i un petit llac que envolta la tomba de Lluís Companys, eternament acompanyat pel raucar de les granotes. Quan m'hi acosto, un gat negre salvatge fuig esperitat, com del dimoni. Sol passar l'estiu a l'ombra, dins el monument, ajaçat damunt la placa, aprofitant la frescor del marbre. Lluís Companys i Jover, 1882-1940. Prop dels murs naturals de la muntanya, hi ha esteles dedicades als jueus víctimes del nazisme, als antics guerrillers morts pertot arreu de Catalunya, als Brigadistes Internacionals. En un racó del penya-segat, entaforat en una esquerda de la paret, hi ha un petit ram de flors. Em ve al cap un refrany turc: 'excavar a les roques una deu amb una agulla'. Si pares atenció, pots sentir encara l'espetec dels trets, l'olor de la pólvora, la viscositat de la sang quallada a grans bassals. La inquietant bellesa d'aquest paratge contrasta amb la vulgaritat habitual de la muntanya. Aquí es preserva el silenci de tant de dolor, un silenci que sembla haver congelat el temps, una força salvatge i exuberant, bella i indòmita que esclata per les escletxes de les parets de la muntanya, com si brollés imparable del centre del món: buguenvíl·lies morades, figueres, pins, alzines, figueres de moro de flor groga, atzavares, xiprers. De tant en tant, un esbart de coloms de colors clars i esvelts sobrevolen aquest espai buit. Són lliures, nets. Res a veure amb les rates voladores de la ciutat. El secret del Fossar de la Pedrera és el buit, el que se'n va extreure, el que no hi és. El braç que manca a l'estàtua. És el que li dona sentit, significat i màgia. Tot d'una, uns gitanets trenquen l'harmonia. Han comparegut de més enllà dels xiprers empaitant un gall marró de cresta molt vermella. Hi juguen. No cal sacrificar-lo per invocar els esperits. No cal vessar més sang damunt les roques. Aquí, les ànimes no moren. Ni tan sols dormen. Espurnegen en la calma. Sense demanar res en canvi.
 
 
 
                                    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel vostre comentari, salut i república!